divendres, 29 de maig de 2009

El Llagut

Era una tarda de mitjans del mes d’abril i una embarcació solcava la mar. Era un llagut amb una vela llatina, tripulat per tres homes. El vent era fluix, això, feia que la navegació fos lenta. Canviaven sovint el rumb per aprofitar el poc vent que bufava. La costa era un continuat de penya-segats. Els pins arribaven fins a tocar el mar i de tant en quant petites cales mostraven púdicament el daurat de la sorra.

El que portava el timó era un home d’uns quaranta anys, amb la pell arrugada i ennegrida per el sol. Anava descalç i portava a la faixa una grossa navalla. Els altres dos eren més joves i estaven asseguts a popa. Un d’ells guaitava la costa tota l’estona com si esperes algú o busqués una senyal. Els dos joves parlaven entre ells;

Amb el vent que fa arribaren massa tard, això, complicarà molt la feina.

Tu Miquel sempre tan optimista, jo espero poder solucionar-ho aquest vespre i no tenir que esperar un altre dia. A mi no m’agrada anar per aquestes contrades que no coneixem gaire.

Aleshores, el home més gran que portava la canya va dir: ¡ Barrat ! deixat de donar la teva opinió i fitxat be, doncs, crec que estem molt a prop del lloc que cerquem. A més, aquest núvols que venen per llevant em diuen que de qui poc temps tindrem una bona ruixada, tot això, sinó s’aixeca abans un bon vent.

En Miquel dirigint-se al home que havia parlat li diu: Faneca tu ens has embolicat en aquesta expedició, no es que no els hi tingui ganes, doncs, son uns malparits com es veu amb la destrossa de les xarxes que es van fer, però, em semblà em fem un gra massa. Potser, hauria estat millor fotre’ls un munt de bufetades el dia que ens els trobéssim de cara.

La tarda anava caient i el sol li faltava poc per desaparèixer darrera de les muntanyes de la costa. De sobte el Barrat cridant digué: Veig unes nanses calades que estan davant de la Cala del Fadrí.

Crec que aquí tenen el seu cau aquest brètols, els Marron, va dir el Faneca. Baixeu la vela i preneu els rems, ja que vull esperar que es faci més fosc per acostar-me, no sigui que ens vegin des de terra.

Van començar a pujar les nanses i buidant-les del seu contingut. Quantitat de congres, llagostes i pops sortien d’elles. El Faneca estava content mentre els hi deia els altres. Al menys porten dos dies calades. Traurem uns bon diners i ens refarem una mica del danys que ens van fer aquest malvats. Quan ho vegin els Marron es posaran contents.

Ja era fosc i al fons de la cala es veien tres barraques, d’una d’elles sortia una petita llum. En Barrat dirigint-se als altres dos va dir: podien acostar-nos a donar una ullada doncs no veig la barca dels Marron.

En Miquel li contesta; ja tenim el que hem vingut a buscar, marxem i tornem cap a casa, val més no complicar-se la vida. En Faneca va fer costat al Barrat i amb l’ajut dels rems van anar cap a la platja.

Baixaren; el Faneca va agafar la navalla i els altres portaven una fitora cadascun. De la barraca amb llum sortien veus de dones i infants. Devien ser les dones i fills. Mirant per la finestra van veure que els Marron no hi eren.. De sobte d’una de les barraques que estava a fosques, van sentir sanglotar sorollosament. Era el plor d’una dona.

Aleshores, el Barrat va intentar obrir la porta i va veure que estava travada per fora amb una fusta, que impedia obrir-la des de dins. Va treure la fusta i va empènyer la porta que va cruixi al obrir-se. Una dona jove, plena de cops i morats mirava esparverada qui entrava per la porta. Al veure al Barrat, dels seus ulls va desapareixen la por, mentre dirigint-se al nouvingut li deia que la salves del monstre del seu marit, que la tenia cruixida a bastonades i sotmesa a tota mena de brutalitats.

El Barrat no esperava trobar-se aquell quadre, per el que va quedar com encantat davant la dona. Ella, amb les mans s’arrapava al seu braç, mentre li deia que la salves. En Faneca que havia entrat darrera el Barrat també ho havia vist. Tot d’una li va dir agafa-la i partim ràpidament.

Al anar cap a la barca un cop de roc va tocar l’esquena d’en Miquel, mentre una dona vella cridava que els matarien fossin qui fossin, quan tornes el seu marit i els seus fills.

La dona d’una revolada va pujar al llagut, mullant-se les faldilles que li arribaven fins els peus, mentre tirava del Barrat per que puges a la barca. Li deia que no s’atures.

Van començar a remar allunyant-se de la platja , mentre la cridòria es feia més forta i els cops de roc al caure al aigua a prop de la barca els esquitxaven. Al cap d’una estona, no es veia més que la foscor de la mar. Tots estaven en silenci. En Faneca dirigint-se els altres dos va dir: aixequeu les veles doncs un lleuger vent de llevant ha començat a bufar. El llagut al rebre el primer cop del vent a les veles es va ajeure i desprès redreçant-se, va començar a navegar ràpidament capficant la proa dins cada onada.

Tot havia anat amb tanta celeritat que no havien parlat. Ara mirant a la dona que portaven a bord en Faneca els hi va dir en els altres; em sembla que ens em buscat un bon problema. No teníem que embolicar-nos en aquest assumpte, tanmateix, no es cosa nostra, per llàstima que faci aquesta noia. Ella s’el mirava amb el cap cot i no deia res, mentre una de les seves mans s’agafava amb força al braç d’en Barrat.

En Barrat li va contestar que ara que ja hi estàvem ficats, era de més plànyer-se, doncs, lo fet, fet estava, i no semblava que fos tan dolent haver tret aquesta desgraciada del lloc on l’havien tancada. Aleshores en Barrat dirigint-se a la dona li va preguntar; ¿com et dius i que feies allà tancada?. Ella aixecant el cap i mirant en Faneca li va dir; el meu nom és Estel i soc filla d’uns pescadors molt pobres del sud, que els hi diuen els Girbats. Quan jo era molt jove el meu pare amb va vendre als Marron. Mai em van tractar bé, però el pitjor va ser quan el fill petit es va encapritxar de mi i em va fer seva. Es va fer una barraca al costat de la del seu pare i allí hi passat prop de deu anys. Varem tenir dos fills que malauradament van morir al poc temps de néixer. Desprès, les gelosies malaltisses, que el feien sospitar de tothom, fins no deixar-me anar al poble, van fer que la vida es convertís en un infern. Més endavant, van començar les pallisses i els abusos, fins que em va tancar a la barraca no deixant-me sortir mentre ell no hi era. Per això, el que els hi demano és que em deixin el més lluny que puguin, doncs, no vull que el meu marit et trobi mai més. Abans que això pugui succeir em llançaré al mar, tanmateix, prefereixo la mort.

Tots van escoltar el que deia en molta atenció. Al final era ja molt difícil entendre-la , per el soroll que feia el vent, que estava bufant fort i no deixava escoltar bé. En Faneca veient que el vent augmentava va dir en Miquel que treies una vela, mentre li deia que faria cap a la Cala del Mort, que estava al voltar, on arrecerats podien atracar el llagut i baixar a terra. Allí havia una barraca on podien passar la nit.

Va costar molt poder encarar el llagut a la Cala, per les fortes onades que el movien d’un cantó a un altre com si fos una baldufa, malgrat això, ho van aconseguir. Amb l’ajut d’unes fustes que la mar havia llençat, van poder mig treure el llagut a la sorra, mentre el fixaven amb uns cordes en els arbres més pròxims. En Faneca va ficar en uns cistells unes llagostes i una botella de vi, i va començar a caminar cap a la barraca . Aquesta és trobava al fons de la cala. L’entrada era alta i el dins era el bastant espaiós per el sejorn de varies persones. Al mig és veien restes d’una foguera i en un costat un munto de llenya seca deixada per algun pescador previsor.

En Miquel va encendre el foc i van posar les llagostes a les brases. Varen sopar i desprès es van ajeure a la vora del foc on es van adormir. La Estel no es separava del Barrat. L’endemà al matí quan es van llevar, L’Estel ja estava asseguda en un pedra esperant que els homes despertessin. El primer em fer-ho va ser el Barrat, que veien a L’Estel aixecada es va asseure al seu costat. Al mirar-la a la llum del dia es va donar compte que era una dona molt maca, malgrat alguns blaus que li marcaven el rostre.

¿Com et trobes avui? espero se t’hagi passat la por d’ahir?. Els ulls del Barrat semblaven sorpresos per el que veien, mentre seguia parlant amb la dona.

L’Estel s’el mirà amb atenció, com si quelcom li crides l’atenció, i li va dir; avui em trobo més bé. Però encara tinc molta por, de que em torneu amb el fill d’en Marron.

En Barrat aixecant-se li va dir; ¡dona! no pateixis, tanmateix, trobarem una solució per que no tinguis que tornar amb aquells canalles. Amb nosaltres estàs segura. Jo mai em perdonaria desprès de haver-te conegut, tornar a deixar-te en mans d’aquells.... Ella li va respondre; jo sempre us estaré agraïda per haver-me lliurat d’aquella presó.

En Faneca que s’havia llevat i escoltat les darreres paraules del Barrat li va dir: Eh! eixerit!, com ho penses fer, doncs jo no se encara com podem fer-ho. En Miquel que tornava de veure com estava el llagut va dir a tots; el vent es molt fluix i els núvols sembla que volen escampar. Potser es hora de partir, doncs estic segur que la meva dona ja a donat l’alarma i ens sortiran a buscar si no arriben prest. Ja se que en Barrat i en Faneca, al estar fadrins, no tenen aquest problema, i a més com la mare d’en Barrat mai sap on para tampoc s’estranyarà si avui no va per casa.

En Faneca va dir dirigint-se a tots; En Miquel te raó, per el que el més assenyat és aprofitar aquesta millora en el temps i tornar abans de que es torni a complicar.

Així que embarcaren tots en el llagut i amb la ajut del rem al començament i desprès amb les veles van sortir de la cala. En Barrat al cap d’una estona de navegar li va dir en el Faneca; en sembla que ja tinc la solució on deixar la dona. Ja que no podem arribar amb ella al poble, tanmateix, al cap d’unes hores ho sabrien els Marron. Hi pensat que a mig hora del poble es troba la cala de la Mola i, des de allí enfilant-se per la muntanya hi ha una cove, que coneix poca gent i que pot servir d’amagatall per estar-hi un temps. Jo cada dia li portaré menjar i el que li calgui, fins que les coses es calmin i pugui marxar on vulgui.

En Faneca dirigint-se en Barrat li digué; ha estat una bona pensada, pot ser un bon lloc. Encara que no l’utilitzes el cap gaire sovint, a vegades, fins i tot tens bones pensades.

En Miquel, tot rient, veient que el Barrat no es prenia gaire bé les ultimes paraules d’en Faneca va afegir; Ja saps com es en Faneca, sempre te que dir l’última sinó no quedar mai content

En Barrat mirant a l’Estel i dirigint-se als seus companys va dir: potser que li preguntem a ella si li sembla bé la solució que li proposem. Ella, que havia seguit la conversa, quasi sense deixar-lo acabar de parlar respongué; tot serà més bo que el que deixo enrere.

Van navegar prop de dues hores, fins que arribaren a la Cala de la Mola. S’acostaren a la platja i en Barrat va agafar a braços a l’Estel perquè no es mulles i la va deixar a la sorra. El sentir el cos de la dona li va semblar que els seus braços portaven un tresor i, que els seus sentits es desvetllaven com d’un llarg son i un sentiment de dolçor i feblesa li omplia el cor. En Barrat agafant amb molta cura per la mà a la dona, va començar a pujar la muntanya cap a la cova. En Faneca abans de partir li va donar a la dona una bossa amb pa, uns llumins i una ampolla de vi i una manta.

Al arribar a la cove, en Barrat no estava segur de la reacció de l’Estel, però a ella li va semblar bé. Aleshores, ell li va tallar llenya i li va preparar una màrfega per poder jeure. Al partir, la dona li va preguntar quan tornaria. Ell li va dir que aquella nit per portar-li més queviures. Quan anava a marxar la dona el va abraçar i al va besar al mateix temps que li deia; mai oblidaré el que as fet per mi, sempre tindré pendent un deute amb tu.

Al llagut va arribar al poble. Les barques s’estaven preparant per sortir-los a buscar, doncs creien que la tempesta els havia perdut. En Faneca, abans d’arribar es va posar d’acord amb el Miquel i el Barrat, per contar una historia molt diferent. Explicarien, que el temporal els hi havia agafat a un lloc totalment oposat del que realment van succeí els fets.

Aquell vespre, una ombra es va fe fonedissa entre els carrers del poble, encarant el camí de la muntanya. Abans de sortir el sol el Barrat tornava a entrar al poble sense vist.

Els Marron van anar al poble tractant de trobar a la fugitiva. i els seus raptors, però no van treure res en clar. Van amenaçar que, matarien quan els trobessin als que havien segrestat a l’Estel.

Al cap d’uns dies en Barrat va dir al seus amics que l’Estel havia desaparegut i que l’havia buscat per els voltants sense cap resultat. Ell estava tant trasbalsat per aquest fet, doncs aquella dona li agradava, que havia decidit posar terra per el mig per oblidar-la. Així, que havia trobat plaça de mariner en un vaixell, que sortia cap a Cuba en un parell de dies.

Van passar prop de deu anys. Molts pescadors catalans, a mitjans del segle XIX, varen tenir que prendre els seus llaguts, i anar cap altres terres degut als pocs peixos que hi havia a les seves costes, i que no els permetia poder practicar la pesca d’arrossegament amb l’anomenat art del bou. Alguns d’ells van anar al sud. Aquest es el cas del nostre conegut Faneca, patró d’un llagut cobert, que estava feinejant per aquelles costes, mentre buscava un lloc per muntar una salor.

El vent bufava del sud i en Faneca anava amb la canya cenyint la costa. Aleshores, va veure un petit lloc de pescadors, de cases blanques, arrecerat dels vents i va decidir acostar-se. Va dir en el Blai i en Sebastià que afluixessin les veles perquè volia atracar, ja que podia ser un bon lloc per muntar una salor, doncs, estava segur que trobarien moltes dones que de bon grat voldrien treballar-hi.

Al baixar a terra havien algunes dones cosint unes xarxes, mentre alguns nens jugaven a fet i amagar entre les barques. Mentre caminava cap a la taberna que havia vist al costat de la platja, va sentir cridar a un dels nens, ¡Faneca això no si val¡. El nostre amic es va girar creient que li deien a ell, quan va veure que el destinatari era un nen d’uns vuit anys amb un rinxols que li tapaven la front, molt bru i agraciat. Aquella cara tenia quelcom de conegut i alguns trets que li eren familiars. Li va preguntar en el nen si el seu pare es deia com ell. Aquest li va dir; el meu pare te un nom diferent, però aquí tothom li diu “el Catalán”. La curiositat el va empènyer a dir-li; Em pots portar on es el teu pare, ja que el vull conèixer. El Faneca petit el va dur cap a una casa tota blanca al final del poble. Al arribar, va apartar la xarxa que feia de cortina i va dir;¡ mirà, pare !, ja un home que et vol conèixer. Al Faneca al entrar es va trobar assegut en una cadira de balca en el Barrat i feinejant als fogons havia l’Estel. Tot d’una es van reconèixer. Va haver un moment en que tots es van quedar muts, però, el Barrat tot seguit aixecant-se va abraçar al Faneca dient-li; amic meu es la sorpresa més gran i agradable que he tingut a la meva vida, no pensava mai que ens poguéssim tornar a trobar, però sigues benvingut a la nostra casa. Aleshores dirigint-se a la dona digué; ¡ mirà Estel es en Faneca!.

En Faneca va restar sorprès de l’Estel. La recordava atemorida i amb el rostre colpejat, i avui es trobava amb una dona d’una bellesa senzilla i serena, que no tenia res a veure amb la que recordava.

En Barrat a preguntes del Faneca li va començar a explicar el que havia passat; Quan us vaig dir que m’anava cap a Cuba, vaig mentir perquè no volia que d’una manera o un altre us trobéssiu en problemes per el que vaig fer. Per això amb l’Estel varem decidir que era el millor per tots nosaltres.

Al segon dia, al vespre, quan anava a la cova a portar-li menjar em va semblar que em seguia algú, no vaig fer cas i em vaig pensar que era la meva imaginació. Quan estava parlant amb ella dins de la cova, es va presentar de sobte el Marron fill amb una navalla a la mà, dient que mataria a la bagassa de l’Estel i a mi per haver-li pres la dona. Varem lluitar i mentre intentava evitar que en clavés la navalla, ella li va donar un fort cop de roc al cap, que el va matar. Aleshores, vàrem decidir enterrar-lo a la mateixa muntanya i anar a viure a un lloc on no ens pogués conèixer ningú. Es veu que els Marron sospitaven de mi.

Aquí portem quasi deu anys. Tinc una barca i ens en anem sortint.
Som pares de tres fills, a un ja el coneixes. Li varem posar el teu nom, com a record del amic que ens va ajudar en aquells difícils moments.

Al acabar la narració L’Estel va apropar-se al seu marit i l’agafa per la cintura i el besa. En Faneca va envejar la sort del Barrat

Abril 2009
Joan Manuel Rius

L’esquarterador

Vivia, no fa gaire temps, en un carreró estret i ombriu de Barcelona, un d’aquests homes de rostre demacrat, de mirada tèrbola i reconcentrada; personatge de condició satànica i desconcertant com els que, en els seus desvaris, feia reviure Hoffman, l’autor dels Contes fantàstics prou coneguts.

D’ell s’explicaven histories esgarrifoses, de nens desapareguts, de dones esquarterades i desaparegudes, d’estranys encanteris i maleficis. Fins i tot molts asseguràvem que tenia tractes amb el mateix dimoni, doncs més d’una vegada havien vist sortir del fons del carreró sense sortida on vivia, un gran boc negre amb els ulls lluents com el foc i en pudor a sofre.

Ningú sabia a que es dedicava, tanmateix no se li coneixia ofici ni benefici. Sempre anava vestit de negre, portava una levita i un barret fosc gastat i brillant. La pitrera, que en el seu bon temps havia sigut blanca, era d’un color confós. Portava una corbata de llacet de color d’ala de mosca, que brillava per lo gastada que estava La seva cara era demacrada, prima i blanquinosa, amb els ulls enfonsats i una barbeta que s’anava afuant i, que feia que el seu rostre en lloc de tenir forma oval, semblés tenir forma de pera cap per vall. Unes sabates velles i atrotinades completaven la seva indumentària.

Les mans, grogues i arrugades com el pergamí vell, amb uns dits prims eren molt visibles. En una d’elles portava un anell amb dos serps que aguantaven un robí. A la ma portava sempre un petit maletí de pell marron

Acostumava a sortir a mig matí, els nens que jugaven al carrer quan el veien passar corrien amagar-se al primer portal que trobaven. Les dones s’apartaven al seu pas i comentaven esporuguides. Els gossos fugien i els gats miolaven sorollosament i, arquejaven el llom com si haguessin vist al dimoni.

La gent no sabia on anava, ni que feia durant el dia. Alguns asseguraven que l’havien vist entrar algun cop a una taverna a prop del port, on era lloc habitual de reunió de malfactors i gent de viure confós. No se li coneixien amics. Amb l’únic que tenia tractes era amb el carnisser. Sembla que coneixia molt be l’art de trossejar, tanmateix, alguna vegada li donava algun consell com partir una vedella o dividir un porc. El carnisser comentava que aquell home era un expert amb anatomia.

Als vespres, era corrent trobar-s’el per el carrerons estrets, on les llums de les faroles de gas il·luminaven escassament, no deixant veure més que ombres. Un gat negre l’acostumava a seguir uns passos enrera. La gent sentia el soroll dels seus passos sobre les llambordes des de dins de les cases, i tothom, sentia un calfred que li pujava per l’esquena. Les dones es senyaven i anaven a donar un cop d’ulls a les criatures que dormien, per veure que estaven be. Els homes remugaven algun improperi amb veu baixa. La tranquil·litat tornava quan se sentia la veu del vigilant del barri, cantant les hores, i el cop de la punta metàl·lica del seu basto colpejant quan caminava l’empedrat del carrer.

Al poc temps, van aparèixer mortes en qüestió d’unes setmanes de diferencia, dues dones que es dedicaven a fer el carrer. Una d’elles va se trobada molt a prop d’on vivia el nostre home. La van trobar esquarterada; el cap i les mans van aparèixer sobre la falda.

Es va aixecar un clam per tota la ciutat, reclamant que el nostre hom fos detingut i jutjat, doncs, tothom, considerava que ell era el assassí de les dones. Les autoritats com no trobàvem al culpable, van pensar que el millor era fe cas a la gent i treure el problema de sobre. Així que el nostre home va ser engarjolat i jutjat.

Durant el judici no es va poder provar mai la seva culpabilitat. El tribunal que no estava per romanços, no va trobar cap indici de culpabilitat envers aquell home, per el que el va posar en llibertat.

El nostre home quan va ser posat en llibertat va tornar a la seva ciutat natal.

Per el que es va saber desprès, el demoníac home era anglès i havia viscut molts anys a les colònies, on havia treballat com a metge cirurgia. Desprès va viure una temporada a Londres, fins que per motius que es desconeixen va venir a viure a Barcelona.

Un investigador que va estudiar anys desprès el cas, va trobar la coincidència que els crims del conegut assassí anglès anomenat Jack el esquarterador, van deixar de produir-se quan el nostre home va viure a Barcelona, i es van tornar a esdevenir quan aquest va tornar al seu país.

El que si es cert és que la llegenda del esquarterador barcelonès mai va gaudir del renom del seu homònim anglès.

Maig 2009

Joan Manuel Rius

diumenge, 24 de maig de 2009

20 PALABRAS

Te voy a regalar 20 palabras y con ellas me haces un cuento.
Las tengo guardadas en una caja llena de polvo y tiempo,
las fui recogiendo con los años
y las he guardado bajo llave,
para que nadie las manche.
Abre la caja y escucha
Porque están deseando ver cómo suenan:


Es de noche y el mundo está quieto.
El desierto que lo había cautivado, ahora le tiene atrapado en medio de la nada.
¡Tenía tantas ganas de verlo!, como aquéllos que no han visto nunca el mar.
Cuando lo tuvo delante, su vista se perdió por aquel mar de arena y formas caprichosas. Fue entonces, cuando se hizo la promesa de atravesarlo, aunque le costara la vida y cubierto por un turbante para protegerse del viento, empezó su viaje.
Ahora todo está quieto, no se oye nada y su mano busca una bolsa de cuero atada por dentro de su camisa, donde lleva lo más preciado para él- unas piedras de valor incalculable, que le permiten recorrer el mundo a su antojo.- Su cantimplora y unos cuantos trozos de carne seca, componen el resto de su hatillo.
Durante el día, la arena le ha acompañado en todos sus movimientos y sus pisadas han marcando huecos oscuros, que el viento habrá borrado. Ya nunca podrá volver por el mismo camino y si lo hace, no será sabiéndolo.
Ahora es de noche y no hay nada, ni nadie, pero cree ver muchas cosas y entre ellas un palacio, cuyas torres caen muy deprisa, para levantarse con otras. Camina hacia allí y tiene la sensación de acercarse a un espacio prohibido, del que se lo llevarán preso y no saldrá jamás. Al pasar bajo la sombra imaginada de un árbol, cree escuchar unos gemidos y entonces, descubre los rostros de unas mujeres. Son esclavas, fugitivas de una caravana de mujeres para ser vendidas, pero ellas han roto las cadenas y el negocio. Sentadas alrededor de una gran caldera, le ofrecen té caliente.
Sigue caminando y entra en un pueblo de calles estrechas y retorcidas, si el viento sopla, él escucha aullidos, que transforma en perros invisibles para espantar a los que no son invitados.
Se sienta, hoy ha caminado mucho, ha llegado hasta un vergel de palmeras y cascadas de agua, dónde un ángel sin alas, le ha contado historias del desierto. El agua y las palabras le han calmado su pesar.
De pronto, escucha el tintineo de un metal, desde el fondo de una calle de aquel pueblo. Se acerca y ve a unos hombres trabajando el cobre en un taller-abstraídos, golpean el tiempo con sus martillos.-
Amanece, las estrellas se han ido hace un rato y una luna más grande de lo normal, se eleva como un globo. Él se levanta y empieza a caminar. Cuando sabe que no va a ninguna parte, vuelve a encontrarse con las mujeres. Las mira a los ojos y ve en ellas, las cicatrices del miedo y su ansia de libertad. Él está a punto de llegar al otro lado del desierto, ellas han vivido en él toda la vida, nunca han conocido nada más. Mete su mano por dentro de la camisa y coge su bolsa de cuero. Siente el peso de aquellas piedras, que celosamente ha guardado todos estos años y extiende su brazo. Coloca la bolsa con cuidado, entre las dos manos de una de las mujeres y se marcha.
Ya no tiene nada a lo que aferrarse, el desierto le ha enseñado su libertad. Ellas, también encontrarán la suya.

Olga Jaumot

dimecres, 20 de maig de 2009

CAPERUZATOR

De momento, todo iba bien. Gracias a sus conocimientos arcanos, la vieja bruja llamada Caperuzator había conseguido retroceder 200 años en el tiempo, hasta el año 2009,  escapando así del ejército del líder mundial, conocido como “el Cazador”.  Su plan era diabólico: conseguir que su abuela, de cuatro añitos en el año 2009, matara a su mejor amigo, Carlitos, también de cuatro añitos, apodado “el Lobo”, que a su vez era el abuelo de “el Cazador”. Esto provocaría una serie de cambios en el futuro que debían acabar, según los cálculos de la bruja, en la ocupación por parte de ella misma del trono de líder mundial en el año 2209. 

En el momento adecuado, Caperuzator apareció en la habitación de su abuela, Rosita, poco antes de que ésta entrara. La niña/abuela se quedó petrificada al ver a la vieja bruja con su túnica roja en medio de su cuarto.

       “ ¿Quien es usted? – preguntó.

-          Rápido, tenemos los segundos contados, soy tu nieta, vengo del futuro, esta tarde debes matar a tu amigo Carli…

-          Hola, Rosita, ¿estás ahí? – se oyó desde el otro lado de la puerta.”

 Rosita estaba mirando a su nieta de arriba abajo con ojos como platos y la boca abierta formando una gran “O”. Caperuzator suspiró con impaciencia. Con un leve movimiento de su meñique, la niña quedó catatónica, y de una patada la vieja bruja la arrojó dentro del armario ropero, al otro lado de la habitación. Rápidamente, se lanzó sobre sí misma un conjuro que la transformaba en su abuela, y de un salto se introdujo en su cama.

 “¿Quien es? – dijo Caperuzator con voz de pito.

-          Soy Carlitos, vengo a traerte una cesta de comida que me ha dado mi mamá para que merendamos juntos.

-          Pasa, pasa. – El niño entró corriendo y se acercó a la cama.

-          ¿Qué haces acostada?

-          Estoy malita, el médico me ha dicho que he cogido la gripe porcina- contestó la pérfida bruja.

-           Aaah… ¿Y por eso tienes esa voz de pito?

-          Pues sí. – Contestó la bruja, incómoda.

-          Aaah…  ¿Y por eso se te están poniendo las orejitas de punta?

-          Pues sí. – Caperuzator se acordó de que el conjuro de transformaciones no se le daba muy bien, y se le estaba pasando por segundos.

-          Aaah…  ¿Y por eso se te están llenando de arrugas la carita y las manitas?

-          ¡Pues sí!

-          Aaah… ¿y por eso te están creciendo los colmillitos?”

 Y de un rápido movimiento, la antes niña y ahora vieja bruja saltó de la cama y se zampó al niño de un bocado.

De repente, ésta empezó a desvanecerse, dándole tiempo tan solo para exclamar “¡Pero!…”. En un suspiro,  de la bruja solo quedaba una pequeña nube negra que se llevó el aire acondicionado.

 Con lo que no había contado Caperuzator, era con que su abuela de mayor sería un poco pendón, y que su madre no era hija de Rosita y su marido, sino que era hija de Rosita y Carlitos, después de una loca noche de San Juan.  Por lo tanto, al morir Carlitos, ni la madre de Caperuzator ni ella misma llegaron nunca a nacer en el nuevo futuro.

Y colorín colorado, este cuento se ha acabado, ni bien, ni mal, sino todo lo contrario.

 Ah, por cierto, de Carlitos nunca más se supo, y Rosita murió catatónica muchos años después, en un caso que quedó para los anales de la medicina. 

 

 JUAN CARLOS 18/V/2009

Hay sabores que son como colores

Hay miradas que son como caricias

Hay olores que son como pequeños trazos de una vida

Hay roces que provocan fiebres

Hay sonidos que nos hacen soñar

Hay sentidos que son más que sentidos

ESCRIBIR

Una nueva aventura, donde las bases son las palabras, mandadas por sus capitanes, las ideas.  La batalla comienza. El olvido, el vacío atacan por los flancos, pero la seguridad, la confianza, mantienen bien las defensas.  De repente, sin que la imaginación se lo espere, ataca el vacío, la mente en blanco, pero las defensas se mantienen firmes y seguras.  No pensar, no juzgar, no evaluar. Tan solo abrir el techo de la mente y salir volando, ignorando la Ley de la Gravedad, ignorando a los demás, incluso ignorándote a ti mismo, así, desde el aire, dejándose llevar por los aparentemente aleatorios vientos, el ejército de las palabras vuelve a vencer, barriendo al silencio y al olvido, y creando, casi pariendo, un nuevo ente, el relato, el milagro de la conjunción armónica de palabras con un significado concreto y único.  Escribir es el más placentero de los actos creativos.  Entre la mente y el papel, tan solo el intermediario que es la mano, la cual, en los momentos de inspiración, se desconecta del cerebro y adquiere vida propia, un sentido nuevo.  Tan solo con papel y boli puedo crear. ¿Os dais cuenta? Crearlo todo a partir de la nada, como un dios, así, con d minúscula, que no busca grandes ideas, grandes conclusiones, tan solo crea y crea y crea, sin inicio, sin final

 JUAN CARLOS 28/IV/2009


El primer glop d’una copa de Cava.

La copa ja em predisposa. Si és ampla, rodona i baixa em retorna a l’infància, a temps més tendres, a temps un xic enyorats. Si és alta i cònica percebo l’evolució, els canvis d’estètica, el pas dels anys per dir-ho clar.
Prenc la copa suaument i observo el color del líquid que m’hi acaben d’abocar.
El color ja és un regal per la vista. Net, brillant, transparent, càlid, suau, gairebé amorós. L’escuma que impetuosament el protegeix es fon davant el meu esguard concient que la seva proteccció és efímera, massa innocent, massa feble per resistir al desig dels meus ulls àvids i dels meus llavis ja lleugerament entreoberts. En retirar-se l’escuma, vençuda, apareixen màgicament corredisses de bombolletes que s’enlairen buscant una superfície que no saben que els serà letal. El tenue espurneig que produeixen es el preludi de les sensacions que em provocarà el primer glop. Aquest so, més l’aroma suau que desprèn, desperta en mi la necessitat imperiosa de tastar-lo.
I el tast, supera les espectatives. El primer glop es incomparable. Mil bombolles esclaten dins la meva boca, em pessigolleigen, sembla talment que, en ser tan fines, puguin penetrar per cadascun dels porus i amunt, amunt, arribin fins a racons amagats del cervell. I una sensació estimulant, vital i alegre m’omple l’esperit.
A la boca mi queda el gust: sec, fresc, net, suau, agradable, molt agradable: repetiré!. Un altre glop inundarà les meves papil·les, però ja no serà el mateix. Elles, les papil·les, recorden encara l’impacte del primer tast, però desaparegut l’element sorpresa, la sensació ja no es ben bé igual. Tossudes, continuaran enviant missatges al sistema nerviós central reclamant retrobar l’efecte provant un tercer glop, però no saben que per tornar a sentir el mateix hauran d’esperar un altre dia. Un altre dia que, iniciant novament el procés, esperaré amb delit el primer glop d’una copa de cava.



Maria del Carme Janer
Novembre 2008
L’aventurer

-Com és posible que una cosa així m’hagi passat precisament a mi?
En Joan estava com estabornit, no se’n sabia avenir. Era un impacte tan fort! Sentia com si el sòl que trapitjava, de sobte, perdés fermesa, com si el seu entorn perdés la rigidesa que li era pròpia i s’estoves. Les parets fins aleshores protectores, semblava que se’l volien engolir. Era ben bé un atac de pànic. En Joan va començar a suar, el ritme cardíac se li accelerà, sentia el cor a la gola, les cames li feien figa, i el cap li donava voltes i més voltes, com si volgues descargolar-se i fugir. -He de mantenir la calma-, es va dir.
I va intentar mantenir la serenitat, va intenta reflexionar. –Fer unes quantes inspiracions profundes diuen que va bé- s’anava dient. Es va estirar al sofà i prenent, a poc a poc, un got d’aigua va anar superant l’angoixa que li havia produit la inesperada noticia.
Calia rumiar!, no podia deixar-se envair pel pànic un altre cop. -Si soc capaç d’analitzar-ho, si soc capaç de reflexionar-hi sense angoixa, segur que hi trobaré una sortida- va pensar.
Hi així ho va fer! En Joan era un home tranquil, havia superat la cinquantena i sempre havia viscut d’acord amb les seves conviccions. Tampoc és que en tingués gaires de conviccions! Per ell la vida era com un camí. Un camí en el qual ens hi trobem situats sense saber perquè, un camí que no sabem on ens durà, ni sabem com serà de llarg, ni com serà de costerut, i en el que –sorprenement per en Joan- la gent hi corre mirant gairebé sempre de adelantar els del seu entorn.
En Joan, fidel al seu tarannà, no hi corria, ell es desplaçava per la vida lentament, no gaudia d’emocions intenses, ni d’aventures engrescadores, ell estimava la rutina, la tranquil·litat, el deixar passar el temps sense sorpreses ni sobresalts. Estava jubilat hi matava el temps omplin la seva estimada pipa, netejant la seva pipa, fumant la seva pipa, contemplant els nuvols, contemplant les estrelles, buscant l’escalfor del sol a l’hivern, i la fresca de l’ombra al estiu. Res més.
En Joan era una bona persona, però, la en la seva família ningú comptava amb ell. No podien comptar-hi, fugia del problemes, petits o grans, com del mateix dimoni.
Per això aquell dia, quan la dona va arribar a casa, va quedar tan sorpresa de veure al seu home tan trasbalsat. –Però que t’ha passat? -Que no et trobes bé? -Estàs molt esblanqueit? I –Que hi fa la pipa a terra? -M’estàs espantant, però digues home digues! Eren masses preguntes per el pobre Joan. Atabalat com estava no sabia ni per on começar.
-Tranquil·la, dona, tranquil·la! va dir-li en Joan. -Si, estic molt trasbalsat!
-Però em trobo bé, no es això. El fet es que ha passat una cosa inesperada, d’aquelles però, que a mi sempre m’havien fet por. Però clar, d’altra banda sempre penses que a tu això no et passarà.
La dona d’en Joan –que el coneixia molt bé- començava a inquietar-se, sabia que en Joan, flegmàtic com era, poques coses l’alteraven, era díficil treure’l de polleguera, però ara se’l veia veritablement alterat. D’altra banda aquesta mateixa falta d’esma feia que fos lent i parsimonios en les seves explicacions per la qual cosa la dona va veure que per treure’n l’entrellat li faria falta temps i paciència. Mentre ella intentava pendres-ho amb calma va arribar el fill. La dona d’en Joan, amb una energia, rapidesa i concreció que en Joan sempre el deixaven bocabadat, va informar al fill de la situació.
Pobre Joan! les preguntes ara li queien com pertot arreu, i a la fi, es va imposar. – Prou! va dir. –Seieu! Va continuar. Davant de tanta despesa d’energia, mare i fill van obeir, i en Joan es va explicar: -Familia, ha succeït un fet que canviarà les nostres vides. Hem de ser valents i mirà d’adaptar-nos a la nova situació. Ja sabeu com soc, potser vosaltres penseu que no faig front als problemes, però aquestas vegada sí. Aquesta vegada no us deixaré sols. Això ho em d’afrontar entre tots.
La mare i el fill es miraven, no entenien res. De que parlava?

Hi en Joan finalment es decidir: -Bé no donaré més voltes, el fet es que m’han tocat mil milions d’euros, ja està dit. No us amoïneu, entre tots sortirem endavant.

Veient els plors, les rialles, els salts, el crits de la dona i el fill, en Joan va pensar: Com es posible que no s’adonin del canvi de vida que els espera. Pobrets, quin greu em sap!



Maria del Carme Janer
Febrer 2009