dimecres, 20 de maig de 2009

L’aventurer

-Com és posible que una cosa així m’hagi passat precisament a mi?
En Joan estava com estabornit, no se’n sabia avenir. Era un impacte tan fort! Sentia com si el sòl que trapitjava, de sobte, perdés fermesa, com si el seu entorn perdés la rigidesa que li era pròpia i s’estoves. Les parets fins aleshores protectores, semblava que se’l volien engolir. Era ben bé un atac de pànic. En Joan va començar a suar, el ritme cardíac se li accelerà, sentia el cor a la gola, les cames li feien figa, i el cap li donava voltes i més voltes, com si volgues descargolar-se i fugir. -He de mantenir la calma-, es va dir.
I va intentar mantenir la serenitat, va intenta reflexionar. –Fer unes quantes inspiracions profundes diuen que va bé- s’anava dient. Es va estirar al sofà i prenent, a poc a poc, un got d’aigua va anar superant l’angoixa que li havia produit la inesperada noticia.
Calia rumiar!, no podia deixar-se envair pel pànic un altre cop. -Si soc capaç d’analitzar-ho, si soc capaç de reflexionar-hi sense angoixa, segur que hi trobaré una sortida- va pensar.
Hi així ho va fer! En Joan era un home tranquil, havia superat la cinquantena i sempre havia viscut d’acord amb les seves conviccions. Tampoc és que en tingués gaires de conviccions! Per ell la vida era com un camí. Un camí en el qual ens hi trobem situats sense saber perquè, un camí que no sabem on ens durà, ni sabem com serà de llarg, ni com serà de costerut, i en el que –sorprenement per en Joan- la gent hi corre mirant gairebé sempre de adelantar els del seu entorn.
En Joan, fidel al seu tarannà, no hi corria, ell es desplaçava per la vida lentament, no gaudia d’emocions intenses, ni d’aventures engrescadores, ell estimava la rutina, la tranquil·litat, el deixar passar el temps sense sorpreses ni sobresalts. Estava jubilat hi matava el temps omplin la seva estimada pipa, netejant la seva pipa, fumant la seva pipa, contemplant els nuvols, contemplant les estrelles, buscant l’escalfor del sol a l’hivern, i la fresca de l’ombra al estiu. Res més.
En Joan era una bona persona, però, la en la seva família ningú comptava amb ell. No podien comptar-hi, fugia del problemes, petits o grans, com del mateix dimoni.
Per això aquell dia, quan la dona va arribar a casa, va quedar tan sorpresa de veure al seu home tan trasbalsat. –Però que t’ha passat? -Que no et trobes bé? -Estàs molt esblanqueit? I –Que hi fa la pipa a terra? -M’estàs espantant, però digues home digues! Eren masses preguntes per el pobre Joan. Atabalat com estava no sabia ni per on começar.
-Tranquil·la, dona, tranquil·la! va dir-li en Joan. -Si, estic molt trasbalsat!
-Però em trobo bé, no es això. El fet es que ha passat una cosa inesperada, d’aquelles però, que a mi sempre m’havien fet por. Però clar, d’altra banda sempre penses que a tu això no et passarà.
La dona d’en Joan –que el coneixia molt bé- començava a inquietar-se, sabia que en Joan, flegmàtic com era, poques coses l’alteraven, era díficil treure’l de polleguera, però ara se’l veia veritablement alterat. D’altra banda aquesta mateixa falta d’esma feia que fos lent i parsimonios en les seves explicacions per la qual cosa la dona va veure que per treure’n l’entrellat li faria falta temps i paciència. Mentre ella intentava pendres-ho amb calma va arribar el fill. La dona d’en Joan, amb una energia, rapidesa i concreció que en Joan sempre el deixaven bocabadat, va informar al fill de la situació.
Pobre Joan! les preguntes ara li queien com pertot arreu, i a la fi, es va imposar. – Prou! va dir. –Seieu! Va continuar. Davant de tanta despesa d’energia, mare i fill van obeir, i en Joan es va explicar: -Familia, ha succeït un fet que canviarà les nostres vides. Hem de ser valents i mirà d’adaptar-nos a la nova situació. Ja sabeu com soc, potser vosaltres penseu que no faig front als problemes, però aquestas vegada sí. Aquesta vegada no us deixaré sols. Això ho em d’afrontar entre tots.
La mare i el fill es miraven, no entenien res. De que parlava?

Hi en Joan finalment es decidir: -Bé no donaré més voltes, el fet es que m’han tocat mil milions d’euros, ja està dit. No us amoïneu, entre tots sortirem endavant.

Veient els plors, les rialles, els salts, el crits de la dona i el fill, en Joan va pensar: Com es posible que no s’adonin del canvi de vida que els espera. Pobrets, quin greu em sap!



Maria del Carme Janer
Febrer 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada