El Llagut

Era una tarda de mitjans del mes d’abril i una embarcació solcava la mar. Era un llagut amb una vela llatina, tripulat per tres homes. El vent era fluix, això, feia que la navegació fos lenta. Canviaven sovint el rumb per aprofitar el poc vent que bufava. La costa era un continuat de penya-segats. Els pins arribaven fins a tocar el mar i de tant en quant petites cales mostraven púdicament el daurat de la sorra.

El que portava el timó era un home d’uns quaranta anys, amb la pell arrugada i ennegrida per el sol. Anava descalç i portava a la faixa una grossa navalla. Els altres dos eren més joves i estaven asseguts a popa. Un d’ells guaitava la costa tota l’estona com si esperes algú o busqués una senyal. Els dos joves parlaven entre ells;

Amb el vent que fa arribaren massa tard, això, complicarà molt la feina.

Tu Miquel sempre tan optimista, jo espero poder solucionar-ho aquest vespre i no tenir que esperar un altre dia. A mi no m’agrada anar per aquestes contrades que no coneixem gaire.

Aleshores, el home més gran que portava la canya va dir: ¡ Barrat ! deixat de donar la teva opinió i fitxat be, doncs, crec que estem molt a prop del lloc que cerquem. A més, aquest núvols que venen per llevant em diuen que de qui poc temps tindrem una bona ruixada, tot això, sinó s’aixeca abans un bon vent.

En Miquel dirigint-se al home que havia parlat li diu: Faneca tu ens has embolicat en aquesta expedició, no es que no els hi tingui ganes, doncs, son uns malparits com es veu amb la destrossa de les xarxes que es van fer, però, em semblà em fem un gra massa. Potser, hauria estat millor fotre’ls un munt de bufetades el dia que ens els trobéssim de cara.

La tarda anava caient i el sol li faltava poc per desaparèixer darrera de les muntanyes de la costa. De sobte el Barrat cridant digué: Veig unes nanses calades que estan davant de la Cala del Fadrí.

Crec que aquí tenen el seu cau aquest brètols, els Marron, va dir el Faneca. Baixeu la vela i preneu els rems, ja que vull esperar que es faci més fosc per acostar-me, no sigui que ens vegin des de terra.

Van començar a pujar les nanses i buidant-les del seu contingut. Quantitat de congres, llagostes i pops sortien d’elles. El Faneca estava content mentre els hi deia els altres. Al menys porten dos dies calades. Traurem uns bon diners i ens refarem una mica del danys que ens van fer aquest malvats. Quan ho vegin els Marron es posaran contents.

Ja era fosc i al fons de la cala es veien tres barraques, d’una d’elles sortia una petita llum. En Barrat dirigint-se als altres dos va dir: podien acostar-nos a donar una ullada doncs no veig la barca dels Marron.

En Miquel li contesta; ja tenim el que hem vingut a buscar, marxem i tornem cap a casa, val més no complicar-se la vida. En Faneca va fer costat al Barrat i amb l’ajut dels rems van anar cap a la platja.

Baixaren; el Faneca va agafar la navalla i els altres portaven una fitora cadascun. De la barraca amb llum sortien veus de dones i infants. Devien ser les dones i fills. Mirant per la finestra van veure que els Marron no hi eren.. De sobte d’una de les barraques que estava a fosques, van sentir sanglotar sorollosament. Era el plor d’una dona.

Aleshores, el Barrat va intentar obrir la porta i va veure que estava travada per fora amb una fusta, que impedia obrir-la des de dins. Va treure la fusta i va empènyer la porta que va cruixi al obrir-se. Una dona jove, plena de cops i morats mirava esparverada qui entrava per la porta. Al veure al Barrat, dels seus ulls va desapareixen la por, mentre dirigint-se al nouvingut li deia que la salves del monstre del seu marit, que la tenia cruixida a bastonades i sotmesa a tota mena de brutalitats.

El Barrat no esperava trobar-se aquell quadre, per el que va quedar com encantat davant la dona. Ella, amb les mans s’arrapava al seu braç, mentre li deia que la salves. En Faneca que havia entrat darrera el Barrat també ho havia vist. Tot d’una li va dir agafa-la i partim ràpidament.

Al anar cap a la barca un cop de roc va tocar l’esquena d’en Miquel, mentre una dona vella cridava que els matarien fossin qui fossin, quan tornes el seu marit i els seus fills.

La dona d’una revolada va pujar al llagut, mullant-se les faldilles que li arribaven fins els peus, mentre tirava del Barrat per que puges a la barca. Li deia que no s’atures.

Van començar a remar allunyant-se de la platja , mentre la cridòria es feia més forta i els cops de roc al caure al aigua a prop de la barca els esquitxaven. Al cap d’una estona, no es veia més que la foscor de la mar. Tots estaven en silenci. En Faneca dirigint-se els altres dos va dir: aixequeu les veles doncs un lleuger vent de llevant ha començat a bufar. El llagut al rebre el primer cop del vent a les veles es va ajeure i desprès redreçant-se, va començar a navegar ràpidament capficant la proa dins cada onada.

Tot havia anat amb tanta celeritat que no havien parlat. Ara mirant a la dona que portaven a bord en Faneca els hi va dir en els altres; em sembla que ens em buscat un bon problema. No teníem que embolicar-nos en aquest assumpte, tanmateix, no es cosa nostra, per llàstima que faci aquesta noia. Ella s’el mirava amb el cap cot i no deia res, mentre una de les seves mans s’agafava amb força al braç d’en Barrat.

En Barrat li va contestar que ara que ja hi estàvem ficats, era de més plànyer-se, doncs, lo fet, fet estava, i no semblava que fos tan dolent haver tret aquesta desgraciada del lloc on l’havien tancada. Aleshores en Barrat dirigint-se a la dona li va preguntar; ¿com et dius i que feies allà tancada?. Ella aixecant el cap i mirant en Faneca li va dir; el meu nom és Estel i soc filla d’uns pescadors molt pobres del sud, que els hi diuen els Girbats. Quan jo era molt jove el meu pare amb va vendre als Marron. Mai em van tractar bé, però el pitjor va ser quan el fill petit es va encapritxar de mi i em va fer seva. Es va fer una barraca al costat de la del seu pare i allí hi passat prop de deu anys. Varem tenir dos fills que malauradament van morir al poc temps de néixer. Desprès, les gelosies malaltisses, que el feien sospitar de tothom, fins no deixar-me anar al poble, van fer que la vida es convertís en un infern. Més endavant, van començar les pallisses i els abusos, fins que em va tancar a la barraca no deixant-me sortir mentre ell no hi era. Per això, el que els hi demano és que em deixin el més lluny que puguin, doncs, no vull que el meu marit et trobi mai més. Abans que això pugui succeir em llançaré al mar, tanmateix, prefereixo la mort.

Tots van escoltar el que deia en molta atenció. Al final era ja molt difícil entendre-la , per el soroll que feia el vent, que estava bufant fort i no deixava escoltar bé. En Faneca veient que el vent augmentava va dir en Miquel que treies una vela, mentre li deia que faria cap a la Cala del Mort, que estava al voltar, on arrecerats podien atracar el llagut i baixar a terra. Allí havia una barraca on podien passar la nit.

Va costar molt poder encarar el llagut a la Cala, per les fortes onades que el movien d’un cantó a un altre com si fos una baldufa, malgrat això, ho van aconseguir. Amb l’ajut d’unes fustes que la mar havia llençat, van poder mig treure el llagut a la sorra, mentre el fixaven amb uns cordes en els arbres més pròxims. En Faneca va ficar en uns cistells unes llagostes i una botella de vi, i va començar a caminar cap a la barraca . Aquesta és trobava al fons de la cala. L’entrada era alta i el dins era el bastant espaiós per el sejorn de varies persones. Al mig és veien restes d’una foguera i en un costat un munto de llenya seca deixada per algun pescador previsor.

En Miquel va encendre el foc i van posar les llagostes a les brases. Varen sopar i desprès es van ajeure a la vora del foc on es van adormir. La Estel no es separava del Barrat. L’endemà al matí quan es van llevar, L’Estel ja estava asseguda en un pedra esperant que els homes despertessin. El primer em fer-ho va ser el Barrat, que veien a L’Estel aixecada es va asseure al seu costat. Al mirar-la a la llum del dia es va donar compte que era una dona molt maca, malgrat alguns blaus que li marcaven el rostre.

¿Com et trobes avui? espero se t’hagi passat la por d’ahir?. Els ulls del Barrat semblaven sorpresos per el que veien, mentre seguia parlant amb la dona.

L’Estel s’el mirà amb atenció, com si quelcom li crides l’atenció, i li va dir; avui em trobo més bé. Però encara tinc molta por, de que em torneu amb el fill d’en Marron.

En Barrat aixecant-se li va dir; ¡dona! no pateixis, tanmateix, trobarem una solució per que no tinguis que tornar amb aquells canalles. Amb nosaltres estàs segura. Jo mai em perdonaria desprès de haver-te conegut, tornar a deixar-te en mans d’aquells.... Ella li va respondre; jo sempre us estaré agraïda per haver-me lliurat d’aquella presó.

En Faneca que s’havia llevat i escoltat les darreres paraules del Barrat li va dir: Eh! eixerit!, com ho penses fer, doncs jo no se encara com podem fer-ho. En Miquel que tornava de veure com estava el llagut va dir a tots; el vent es molt fluix i els núvols sembla que volen escampar. Potser es hora de partir, doncs estic segur que la meva dona ja a donat l’alarma i ens sortiran a buscar si no arriben prest. Ja se que en Barrat i en Faneca, al estar fadrins, no tenen aquest problema, i a més com la mare d’en Barrat mai sap on para tampoc s’estranyarà si avui no va per casa.

En Faneca va dir dirigint-se a tots; En Miquel te raó, per el que el més assenyat és aprofitar aquesta millora en el temps i tornar abans de que es torni a complicar.

Així que embarcaren tots en el llagut i amb la ajut del rem al començament i desprès amb les veles van sortir de la cala. En Barrat al cap d’una estona de navegar li va dir en el Faneca; en sembla que ja tinc la solució on deixar la dona. Ja que no podem arribar amb ella al poble, tanmateix, al cap d’unes hores ho sabrien els Marron. Hi pensat que a mig hora del poble es troba la cala de la Mola i, des de allí enfilant-se per la muntanya hi ha una cove, que coneix poca gent i que pot servir d’amagatall per estar-hi un temps. Jo cada dia li portaré menjar i el que li calgui, fins que les coses es calmin i pugui marxar on vulgui.

En Faneca dirigint-se en Barrat li digué; ha estat una bona pensada, pot ser un bon lloc. Encara que no l’utilitzes el cap gaire sovint, a vegades, fins i tot tens bones pensades.

En Miquel, tot rient, veient que el Barrat no es prenia gaire bé les ultimes paraules d’en Faneca va afegir; Ja saps com es en Faneca, sempre te que dir l’última sinó no quedar mai content

En Barrat mirant a l’Estel i dirigint-se als seus companys va dir: potser que li preguntem a ella si li sembla bé la solució que li proposem. Ella, que havia seguit la conversa, quasi sense deixar-lo acabar de parlar respongué; tot serà més bo que el que deixo enrere.

Van navegar prop de dues hores, fins que arribaren a la Cala de la Mola. S’acostaren a la platja i en Barrat va agafar a braços a l’Estel perquè no es mulles i la va deixar a la sorra. El sentir el cos de la dona li va semblar que els seus braços portaven un tresor i, que els seus sentits es desvetllaven com d’un llarg son i un sentiment de dolçor i feblesa li omplia el cor. En Barrat agafant amb molta cura per la mà a la dona, va començar a pujar la muntanya cap a la cova. En Faneca abans de partir li va donar a la dona una bossa amb pa, uns llumins i una ampolla de vi i una manta.

Al arribar a la cove, en Barrat no estava segur de la reacció de l’Estel, però a ella li va semblar bé. Aleshores, ell li va tallar llenya i li va preparar una màrfega per poder jeure. Al partir, la dona li va preguntar quan tornaria. Ell li va dir que aquella nit per portar-li més queviures. Quan anava a marxar la dona el va abraçar i al va besar al mateix temps que li deia; mai oblidaré el que as fet per mi, sempre tindré pendent un deute amb tu.

Al llagut va arribar al poble. Les barques s’estaven preparant per sortir-los a buscar, doncs creien que la tempesta els havia perdut. En Faneca, abans d’arribar es va posar d’acord amb el Miquel i el Barrat, per contar una historia molt diferent. Explicarien, que el temporal els hi havia agafat a un lloc totalment oposat del que realment van succeí els fets.

Aquell vespre, una ombra es va fe fonedissa entre els carrers del poble, encarant el camí de la muntanya. Abans de sortir el sol el Barrat tornava a entrar al poble sense vist.

Els Marron van anar al poble tractant de trobar a la fugitiva. i els seus raptors, però no van treure res en clar. Van amenaçar que, matarien quan els trobessin als que havien segrestat a l’Estel.

Al cap d’uns dies en Barrat va dir al seus amics que l’Estel havia desaparegut i que l’havia buscat per els voltants sense cap resultat. Ell estava tant trasbalsat per aquest fet, doncs aquella dona li agradava, que havia decidit posar terra per el mig per oblidar-la. Així, que havia trobat plaça de mariner en un vaixell, que sortia cap a Cuba en un parell de dies.

Van passar prop de deu anys. Molts pescadors catalans, a mitjans del segle XIX, varen tenir que prendre els seus llaguts, i anar cap altres terres degut als pocs peixos que hi havia a les seves costes, i que no els permetia poder practicar la pesca d’arrossegament amb l’anomenat art del bou. Alguns d’ells van anar al sud. Aquest es el cas del nostre conegut Faneca, patró d’un llagut cobert, que estava feinejant per aquelles costes, mentre buscava un lloc per muntar una salor.

El vent bufava del sud i en Faneca anava amb la canya cenyint la costa. Aleshores, va veure un petit lloc de pescadors, de cases blanques, arrecerat dels vents i va decidir acostar-se. Va dir en el Blai i en Sebastià que afluixessin les veles perquè volia atracar, ja que podia ser un bon lloc per muntar una salor, doncs, estava segur que trobarien moltes dones que de bon grat voldrien treballar-hi.

Al baixar a terra havien algunes dones cosint unes xarxes, mentre alguns nens jugaven a fet i amagar entre les barques. Mentre caminava cap a la taberna que havia vist al costat de la platja, va sentir cridar a un dels nens, ¡Faneca això no si val¡. El nostre amic es va girar creient que li deien a ell, quan va veure que el destinatari era un nen d’uns vuit anys amb un rinxols que li tapaven la front, molt bru i agraciat. Aquella cara tenia quelcom de conegut i alguns trets que li eren familiars. Li va preguntar en el nen si el seu pare es deia com ell. Aquest li va dir; el meu pare te un nom diferent, però aquí tothom li diu “el Catalán”. La curiositat el va empènyer a dir-li; Em pots portar on es el teu pare, ja que el vull conèixer. El Faneca petit el va dur cap a una casa tota blanca al final del poble. Al arribar, va apartar la xarxa que feia de cortina i va dir;¡ mirà, pare !, ja un home que et vol conèixer. Al Faneca al entrar es va trobar assegut en una cadira de balca en el Barrat i feinejant als fogons havia l’Estel. Tot d’una es van reconèixer. Va haver un moment en que tots es van quedar muts, però, el Barrat tot seguit aixecant-se va abraçar al Faneca dient-li; amic meu es la sorpresa més gran i agradable que he tingut a la meva vida, no pensava mai que ens poguéssim tornar a trobar, però sigues benvingut a la nostra casa. Aleshores dirigint-se a la dona digué; ¡ mirà Estel es en Faneca!.

En Faneca va restar sorprès de l’Estel. La recordava atemorida i amb el rostre colpejat, i avui es trobava amb una dona d’una bellesa senzilla i serena, que no tenia res a veure amb la que recordava.

En Barrat a preguntes del Faneca li va començar a explicar el que havia passat; Quan us vaig dir que m’anava cap a Cuba, vaig mentir perquè no volia que d’una manera o un altre us trobéssiu en problemes per el que vaig fer. Per això amb l’Estel varem decidir que era el millor per tots nosaltres.

Al segon dia, al vespre, quan anava a la cova a portar-li menjar em va semblar que em seguia algú, no vaig fer cas i em vaig pensar que era la meva imaginació. Quan estava parlant amb ella dins de la cova, es va presentar de sobte el Marron fill amb una navalla a la mà, dient que mataria a la bagassa de l’Estel i a mi per haver-li pres la dona. Varem lluitar i mentre intentava evitar que en clavés la navalla, ella li va donar un fort cop de roc al cap, que el va matar. Aleshores, vàrem decidir enterrar-lo a la mateixa muntanya i anar a viure a un lloc on no ens pogués conèixer ningú. Es veu que els Marron sospitaven de mi.

Aquí portem quasi deu anys. Tinc una barca i ens en anem sortint.
Som pares de tres fills, a un ja el coneixes. Li varem posar el teu nom, com a record del amic que ens va ajudar en aquells difícils moments.

Al acabar la narració L’Estel va apropar-se al seu marit i l’agafa per la cintura i el besa. En Faneca va envejar la sort del Barrat

Abril 2009
Joan Manuel Rius