divendres, 29 de maig de 2009

L’esquarterador

Vivia, no fa gaire temps, en un carreró estret i ombriu de Barcelona, un d’aquests homes de rostre demacrat, de mirada tèrbola i reconcentrada; personatge de condició satànica i desconcertant com els que, en els seus desvaris, feia reviure Hoffman, l’autor dels Contes fantàstics prou coneguts.

D’ell s’explicaven histories esgarrifoses, de nens desapareguts, de dones esquarterades i desaparegudes, d’estranys encanteris i maleficis. Fins i tot molts asseguràvem que tenia tractes amb el mateix dimoni, doncs més d’una vegada havien vist sortir del fons del carreró sense sortida on vivia, un gran boc negre amb els ulls lluents com el foc i en pudor a sofre.

Ningú sabia a que es dedicava, tanmateix no se li coneixia ofici ni benefici. Sempre anava vestit de negre, portava una levita i un barret fosc gastat i brillant. La pitrera, que en el seu bon temps havia sigut blanca, era d’un color confós. Portava una corbata de llacet de color d’ala de mosca, que brillava per lo gastada que estava La seva cara era demacrada, prima i blanquinosa, amb els ulls enfonsats i una barbeta que s’anava afuant i, que feia que el seu rostre en lloc de tenir forma oval, semblés tenir forma de pera cap per vall. Unes sabates velles i atrotinades completaven la seva indumentària.

Les mans, grogues i arrugades com el pergamí vell, amb uns dits prims eren molt visibles. En una d’elles portava un anell amb dos serps que aguantaven un robí. A la ma portava sempre un petit maletí de pell marron

Acostumava a sortir a mig matí, els nens que jugaven al carrer quan el veien passar corrien amagar-se al primer portal que trobaven. Les dones s’apartaven al seu pas i comentaven esporuguides. Els gossos fugien i els gats miolaven sorollosament i, arquejaven el llom com si haguessin vist al dimoni.

La gent no sabia on anava, ni que feia durant el dia. Alguns asseguraven que l’havien vist entrar algun cop a una taverna a prop del port, on era lloc habitual de reunió de malfactors i gent de viure confós. No se li coneixien amics. Amb l’únic que tenia tractes era amb el carnisser. Sembla que coneixia molt be l’art de trossejar, tanmateix, alguna vegada li donava algun consell com partir una vedella o dividir un porc. El carnisser comentava que aquell home era un expert amb anatomia.

Als vespres, era corrent trobar-s’el per el carrerons estrets, on les llums de les faroles de gas il·luminaven escassament, no deixant veure més que ombres. Un gat negre l’acostumava a seguir uns passos enrera. La gent sentia el soroll dels seus passos sobre les llambordes des de dins de les cases, i tothom, sentia un calfred que li pujava per l’esquena. Les dones es senyaven i anaven a donar un cop d’ulls a les criatures que dormien, per veure que estaven be. Els homes remugaven algun improperi amb veu baixa. La tranquil·litat tornava quan se sentia la veu del vigilant del barri, cantant les hores, i el cop de la punta metàl·lica del seu basto colpejant quan caminava l’empedrat del carrer.

Al poc temps, van aparèixer mortes en qüestió d’unes setmanes de diferencia, dues dones que es dedicaven a fer el carrer. Una d’elles va se trobada molt a prop d’on vivia el nostre home. La van trobar esquarterada; el cap i les mans van aparèixer sobre la falda.

Es va aixecar un clam per tota la ciutat, reclamant que el nostre hom fos detingut i jutjat, doncs, tothom, considerava que ell era el assassí de les dones. Les autoritats com no trobàvem al culpable, van pensar que el millor era fe cas a la gent i treure el problema de sobre. Així que el nostre home va ser engarjolat i jutjat.

Durant el judici no es va poder provar mai la seva culpabilitat. El tribunal que no estava per romanços, no va trobar cap indici de culpabilitat envers aquell home, per el que el va posar en llibertat.

El nostre home quan va ser posat en llibertat va tornar a la seva ciutat natal.

Per el que es va saber desprès, el demoníac home era anglès i havia viscut molts anys a les colònies, on havia treballat com a metge cirurgia. Desprès va viure una temporada a Londres, fins que per motius que es desconeixen va venir a viure a Barcelona.

Un investigador que va estudiar anys desprès el cas, va trobar la coincidència que els crims del conegut assassí anglès anomenat Jack el esquarterador, van deixar de produir-se quan el nostre home va viure a Barcelona, i es van tornar a esdevenir quan aquest va tornar al seu país.

El que si es cert és que la llegenda del esquarterador barcelonès mai va gaudir del renom del seu homònim anglès.

Maig 2009

Joan Manuel Rius

2 comentaris:

  1. Me parece magnífica tu manera de describir y dar vida al personaje. Se diría salido de un cuento de Poe o de Dickens. Sigue colbando cosa, por favor

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb el Juan Carlos, a mi m'ha recordat molt a Poe.
    Espero poder llegir més coses teves

    ResponElimina