dimarts, 9 de juny de 2009

BON ESTIU!!!!!

La Bruixa de la Mediterrània

En un petit país situat en un meravellós racó de la Mediterrània, vivia, no fa gaires anys, una bruixa. Aquesta bruixa no tenia, però, cap dels trets físics que l’imaginari popular els atribueix. Aquesta peculiaritat li permetia viure en societat sense despertar cap mena de recança.

Però, malhauradament, aquesta bruixa no era feliç. No compartia ni les idees, ni la filosofia, ni els sentiments ni les aficions de la resta de la comunitat bruixeril. Greu problema com veurem! Cada vint-i-vuit nits i coincidint amb la lluna plena, la nostra bruixa es reunia amb totes les col•legues del país. Havia d’assistir-hi per disciplina de corporació i també per disciplina hi havia de participar, però, si sentia tan malament en aquells aquelarres de polvores màgiques, d’herbes al•lucinògenes, de pocions transformadores i de pindoles encantades.

A ella, el que li agradava era fer encanteris perquè ella -era una encantadora de paraules! Construir i deconstruir formacions de mots, estudiar-ne el sentit, buscar subtils matisos, embellir-los amb prefixes, buscar-los derivats, fer combinacions, copçar l’efecte que produien en sentir-los en veu alta, escoltar el seu so, trobar sinònims… Allò si que era màgia!
Aquest era el poder que li havia estat conferit, i el que li proporcionava plaer. Però el seu autentic do residia en el fet que podia contegiar aquesta fascinació per les pàraules a la gent del seu entorn.

Aquest estrany poder no era ni ben vist ni ben acceptat per la resta de membres del gremi. Per la qual cosa, i desprès de maquiaveliques maquinacions, la van expulsar de la comunitat. De cop va veure’s obligada a guanyar-se el pa. Només sabia fer una cosa, jugar amb paraules, doncs això va fer!

I es va dedicar a ensenyar. Concretament es va dedicar a ensenyar a estimar les paraules. No és gens fàcil! El món no n’es pas plé de lletraferits, ans al contrari! Són pocs els disposats a dedicar temps i esforç en aquesta activitat, però ella va trobar deixebles interessats i sent bruixa, com encara era, no li va costar gens seduir-los.

I sense imposicions, sense absurdes directrius, sense exigències, amb destresa, amb amabilitat, amb maneres suaus els va induir a expressar-se a través del cor.
Tots els deixebles, embadalits, van deixar fluir la imaginació, els sentiments, les fantasies, les cabòries, les idees, els pensaments més intims, les pors, els desitjos més amagats i els van anar abocant sobre els fulls, i també, i això va ser el més importat, davant els companys.

I així tots es van anar descobrint, es van anar coneixent i…



… I van poder emocionar-se amb els vivencials relats de la Cati, tendres i plens d’humanitat, autentiques pàgines viscudes.
I van riure amb la frescor de l’escriptura divertida, directa i sincera de la Carmen.
I van descubrir una dolça poetessa: l’Isabel, a través dels seus intimistes i musicals relats.
Gairebé no van poder fruir de la Vicky i de la Marta, les viatgeres, que es van escapolir sovint de la tasca setmanal.
De la Rosa, la vident i gracies a les seves vibrants narracions en van percebre un tarannà lucid, observador, encuriosit i vital.
I en l’Imma van intuir a la florista., perquè cuidava les paraules talment com flors. Elaborava preciosos poms, embolcallats de sentiments, de sensacions i de records.
En Joan n’era el mag, el polièdric. Imaginatiu, fantasiòs, traient-se histories del barret, o potser de sota el barret, això si, amb un toc elegant, racional, rigoròs i tanmateix romàntic.
La Marta, la jove del Pallars, els colpejava l’esperit a cada sessiò. Ningù va saber mai si escribia amb estilet o amb ploma. Disseccionava cruament emocions i els les mostrava amb una sensibilitat, una delicadesa i una senzillesa que deixava a l’auditori amb el cor encongit.
Quan llegia L’Àngel tots contenien la respiració. Els seu relats potents, rotunds, explosius, atrevits, però tendres i sensibles reflexaven un món més jove. No és podia demanar més.
Els relats de la Mª Josè tenien una dicotomia molt curiosa. Acaronaven la intimitat, el nucli, el sentiment profund però al mateix temps, estaven expressats d’una manera franca i oberta, sense mascares distorsionadores. Eren relats viscuts, molt intensos.
Un pudor inicial, comprensible, va impedir a la Raquel mostrar la fina sensibilitat que més tard va revelar. En les seves histories, ben construides, aflorava la riquesa interior que captivava l’auditori.
En el Juan Carlos van trobar el narrador intel•ligent, el mestre en l’art de rastrejar i descriure submons, l’esmicolador de situacions i sentiments que oferia tal complexos i bells trencadissos.
I en l’Olga van coneixer l’escriptora. La creadora. La que feia malabars amb idees, paraules, oracions, fantasies i emocions. Disposava les paraules amb la tècnica del calidoscopi, que sigui quina sigui la combinació emprada sempre aconsegueix un conjunt seductor.

L’ex bruixa, la nostra heroïna, podia està satisfeta. Ella no tenia el poder de transmetre el do, però va tenir la habilitat de saber infondre en el cor dels seus deixebles l’amor a les paraules. I aquest sentiment els va fer a tots ells, de ben segur, més feliços.

Gràcies per tot, Pilar! I gràcies a tots.

Maria del Carme Janer
Juny 2009


Nota de l’autora: Tota semblança amb la realitat no és pura coincidència

2 comentaris:

  1. Tens una gran capacitat d'anàlisi. La idea es original i imaginativa.

    ResponElimina
  2. A mi me ha encantado y,... ...emocionado!!
    Un besote!

    ResponElimina