dilluns, 8 de juny de 2009

El vagabund

Estava ajagut sobre un banc, i una capsa de cartró tapava el seu cos, deixant solament a la vista un embull de cabells enganxats i bruts. Al cantó, tenia un carro dels de supermercat carregat amb les seves i variades pertinences. Es va despertar, per el cop de pilota que va rebre d’un parell de nens que jugaven a la plaça. La pilota al topar amb els cartons els va moure i li va deixar el cap al descobert.

“Em vaig despertar de sobte sense entendre el que passava. Em vaig tranquil•litzar quan vaig veure que era de dia i els causants del meu ensurt eren dos nens que s’acostaven a recollir la pilota que havia quedat sota el banc. No sabia el temps que havia dormit i tampoc recordava a quina hora havia anat a parar en aquell banc. Tenia la boca molt seca, em cremava. Vaig agafar l’ampolla que tenia dins el carro i encara quedava un cul. D’un glop m’el vaig beure i tot seguit em sentí millor. Em vaig asseure i vaig donar una ullada. Havia anat a raure al banc que anava sempre que el temps m’ho permetia. Es trobava en una plaça d’un barri tranquil a la part alta de la ciutat on quasi mai havia tingut problemes.

Quan em vaig asseure, les criatures que venien a recollir la pilota es van aturar de sobte al veure al meu aspecte, doncs, infonia por. Feia molt de temps que no m’havia tallat els cabells i m’arribaven per l’espatlla. Unes cotorres que passaven cridant em van fer aixecar al cap i mirar a dalt. El blau del cel em va ferir l’anima i em va entrar un tremolor a les mans. Per un moment em vaig sentir clarivident, com si ho tornes entendre tot i veure el perquè de totes les coses que havia sofert. Del meu cap sortien unes espirals blaves, que enfilant-se cap a munt anaven atrapant petits globus de diferents colors. Em sentia millor quan agafaven els de color groc. Què era per mi el globus groc?, potser un bon record o un somni d’infant. Qui sap els anys que havien passat de tot allò i si havia succeït. Em veia infant portant un globus groc a la ma, agafant-lo per el fil per evitar que s’aixeques i es perdés en el cel. Sentia una sensació de felicitat que m’omplia, encara que sols va ser un moment. Tal vegada, si que va ser la meva mare que m’el va comprar. Quan i penso tinc el dubte si la vaig matar jo. A quanta gent hi fet desgraciada al llarg de la meva vida. M’agradaria recordar els qui hi fet feliços, ara no se si és que no puc recordar o es que no ni he trobat cap.

Em fico la ma a la butxaca per veure si tinc algun diner, trobo uns cèntims e intento contar-los per veure si em pot arribar per comprar quelcom d’alcohol, em costa molt i ho tinc que repetir-ho varies vegades, fins que em surt. Quant hi davallat a la meva vida. Abans, per la meva feina, les matemàtiques s’em donaven molt bé, ara, gairebé no se comptar. No vull mirar enrera, sento que em fereixo jo mateix, com si em fiques una daga ample i torçada a la panxa i em burxes i remenes amb ella dins meu. Quina angoixa. Necessito beure”.

S’aixeca i empenyent el carro amb les seves pertinences, va per carrers estrets i apartats on troba un portal que diu Bodega. De dins surt una ferum d’alcohol, tabac i brutícia que fereix el nas. El nostre home entra cap a endins.

“El Rupert està darrera del taulell i em mira com sempre amb la seva mirada tova. Li deixo els diners sobre la barra i li dic que em posi un conyac. Mirant els diners em diu una mica mofeta: poca festa fareu amb els diners que porteu. Li dic que em serveixi el que li he demanat, doncs, ell no en té que fer res. El primer conyac del matí sempre em sap a glòria. Quan em baixa per la gola, sento la escalforeta que em va deixant al seu pas. Em reconforta i em fa sentir bé, molt bé per dir-ho amb propietat. Com puc dir aquest mot, sinó soc propietari ni de la meva vida. Abans, si que havia tingut propietats, poques, però les suficients per creure que ja era algú. ¡Enganys, paranys ! això és el que son. Al darrer tots tenim el mateix i per molt que tanquem les mans res ens podem endur.

Ho vaig tenir que vendre o m’ho van prendre, el final és idèntic. Ara no tinc res, em tinc a mi mateix i jo se que aquesta vegada m’en sortiré d’una manera diferent. Per això no em sentor gens malament. Els acabaments totes les coses també es fan malbé i és perden. El pic del hivern, quan les nits son molt fredes i estic aixoplugat dins un caixer d’un banc o sota un pont, amb persones que viuen com jo, potser si que en algun moment agrairia una mica d’escalfor, però no vull satisfer el preu que em farien pagar. Tot us ho volen cobrar i jo no vull abonar res. Prou qui he pagat i hi fet pagar a la meva vida. Em sembla injust que tot a la vida tingui un preu, hi ha coses que havien de ser gratuïtes. Aquest Rupert no em posarà ja res més. Es un desgraciat. Pensa que pot fer amb mi el que vulgui. M’aniré doncs m’han dit que cap al barris bons es trobaven deixalles molt rendibles”.

Surt de la “Bodega” i, empenyent el carro, va pujant carrers fins que arriba al barri, on espera trobar forces deixalles.

“Quina sort he tingut! Es veu que es un barri amb possibles. D’aquest aparell de televisió i d’aquesta catifa em puc treure els dinerons necessaris per solucionar-me la beguda al menys per uns dies. No hi ha com fer-se ric. En aquesta vida el millor que et pot succeir és tenir sort o, encara millor, ser al lloc adequat en el moment precís. Això d’avui és una excepció, doncs quasi mai hi estat on i quan pertocava. El meu instint m’ha traït sempre i estic segur que vaig néixer sense el do de l’oportunitat. Ja m’ho deia el meu mestre, el senyor Heribert, quan repartia el berenar a l’escola i jo arribava sempre tard i moltes vegades em quedava sense. Ell em deia: ves en compte a la vida, com arribes sempre tard, els altres t’ho prendran tot. Quina raó tenia el meu mestre. El que passa es que, quan est jove, no et vols fixar en el que et diuen i quasi sempre hi ha molta sapiència amagada en els consells, que no saps veure. Em sembla que per aquest carrer vivia el meu soci. Si! es aquell portal on hi ha un conserge a la porta. Al final s’ho va quedar tot, el negoci i la meva dona. No li tinc cap rancúnia. Jo prou se del que allí dalt tinc que respondre i em sembla molt per les meves espatlles. Ell que las té més petites i que les ha fet més grosses no se com ho explicarà.

A dalt posant a cadascun en el seu lloc i calen poques explicacions. Qui sap que ens espera. Espero que el Bon Deu comprengui el meu embrutiment i que en el meu cas prevalgui la seva misericòrdia sobre la justícia. No es posem filosòfics, doncs em faré mal bé el dia.

Com li deuen anar els negocis a la mostela del meu soci?. Al final estava perdut i sense adonar-me de la conxorxa que es tenien els dos muntada. Ella em devia d’odiar molt. Suposo que és va equivocar, com tots ens equivoquen al llarg de la vida, però amb la diferencia que els errors no els fem pagar als altres. Jo que no bevia i he acabat alcohòlic perdut. Pensar que abans una copa d’anís em feia mal a l’estómac. Perquè vaig començar a beure?, no ho recordo molt be. Potser la pressió de la feina, la situació a casa i la meva debilitat per afrontar-ho, em vam portar on soc ara. Crec que el ésser humà no coneix el seus límits. Molts tenen la sort de no traspassar-los i no tenen problemes, però ai! del desgraciat que no els veu”.

Se li acosten una parella de joves, que per el que sembla el coneixen de fa temps. Deuen tenir sobre els vint anys. Ell porta unes ulleres metàl•liques que li donen caràcter a la seva cara, ella te el cabell ros i porta una motxilla a l’esquena.

-Bon dia Pere! Que fas avui tan lluny dels teus barris?.
-He vingut a fer bons negocis, com podeu veure per el carregament del meu carro.
Ella li diu; Tu ja saps, que la nostra organització el que vol es ajudar a la gent com tu que, per atzar de la vida, es troba vivint al carrer. Ens agradaria, que un dia vinguessis amb nosaltres per mostrar-te la teva llar, per si un dia et decideixes a anar-hi. Ja saps que no hi ha cap compromís i que pots marxar quan vulguis.
-Ja veig que sou bon minyons i que em voleu ajudar, però jo encara no necessito ajut. No feu cas de les aparences, doncs aquestes enganyen moltes vegades.
-Pere!, quan fa aquests dies de tan fred, no has pensat en que et vindria molt be una dutxa calenta, un bon brou i un llit a cobert per passar aquestes nits gelades de l’hivern, li diu el noi.
-Potser tens raó, però jo encara em veig amb ànims per viure lliure la meva vida. A més les meves normes em diuen que els favors es paguen i jo no puc ni vull pagar res. Quan sigui més gran i estigui malalt aleshores en podem parlar.
-Pensa-hi i si un dia canvies d’opinió ja saps on trobar-nos. Doncs adéu-siau i estem contents que avui hagis tingut un bon dia, li diuen els nois al marxar.

“Em cauen be aquest nois. Es veu que volen ajudar al que ho necessita. A la seva edat jo no anava per els carrers buscant desgraciats. Es clar, que amb el meu aspecte no em sorprèn que vulguin ajudar-me, tinc que fer fàstic i pena a parts iguales. Jo no els hi vull dir que a gran no arribaré. Com els hi puc explicar els meus somnis, i que ho entenguin. En aquest darrers temps sempre tinc el mateix somni; som a la tardor i veig un arbre que te moltes fulles. Al cap d’uns dies, les fulles és van marcint i cauen. M’apropo per veure el que els hi passa i veig uns petits cucs molt lletjos, de color vermellós, que han fet del arbre el seu niu i que l’estan buidant per dins. Al cap d’un temps surten volant i es ficant dins meu per els forats de les orelles, del nas, de la boca i algun fins per els ulls. Em desperto espantat, doncs em dono compte que m’estan buidant”.

Arrossegant el carro, travessa carrers fins que arriba a una deixalleria on li compren la TV. Desprès arriba a una botiga de roba vella i aconsegueix vendrà la catifa. Empenyent el carro es dirigeix cap a” la bodega”

“Aquest Rupert sembla una aranya al mig de la teranyina, esperant que caiguin els indefensos insectes. Es quedarà sorprès quan vegi els diners que he guanyat i li digui: posem tres conyacs que veuràs la festa que faré. No ha dit res, i m’ha mirat sorprès de que encara estigui emprenyat per el to mofeta que ha empleat amb mi aquest matí. Com si un no tingués sentiments ni un cert orgull. D’això, em sorprèn, però encara em queda una mica. Jo em pensava que hauria deixat enrere aquest luxe i veig que es de les poques coses que encara conservo. Avui no m’ha anat del tot malament. No se com he pogut acostumar-me en aquesta vida, jo mateix moltes vegades em penso que estic somiant i que quan em desvetlli tot serà com abans. Al despertar i al adonar-me de la meva realitat, ho accepto sense cap esglai com la cosa més normal del món. El que no voldria es tornar a viure la meva vida anterior. Per un cantó, em sento culpable de haver abandonat les meves coses sense lluitar amb totes les forces, però per l’altre, em sembla haver-me alliberat de tot. També penso que els patiments físics i la soledat d’aquesta vida, m’obren un camí, espero, que en el més enllà. Seria realment fotut, que tot això, no servis per compensar, encara que sigui una mica, totes les disbauxes i malifetes de la meva existència. Veig que aquest vespre no ha vingut el Magí, m’hagués agradat convidar-lo, tanmateix, ell ho fa amb mi moltes vegades quan no em puc pagar una copa. Sembla un home feliç, malgrat no tenir gaire diners. Potser el secret de la vida es tenir el necessari per fruir-la, sense agafar-se a res amb massa força. Se m’en va el cap, qui sap el que ens donà el Rupert en lloc de conyac. No es gaire difícil d’endevinar, mata-rates i del més barat. M’en vaig a dormir, doncs, estic fatigat”.

Agafa el carro i busca el seu banc on s’ajeu tapant-se amb uns cartrons. L’endemà al matí, el escombriaire que el coneix, veu que son les dotze i encara esta ajagut. S’acosta per despertar-lo i al treure els cartrons que el cobreixen, veu una gran quantitat de cucs vermellosos i molt lletjos que estan per tot el seu cos.

Març 2009
Joan Manuel Rius

2 comentaris:

  1. ¡Uf! Muy realista y muy crudo. Me ha gustado mucho, la historia y el personaje. Con la Cruz Roja ha conocido unos cuantos, ¡y es que los retratas tal como son! Gracias por compartir estas pequeñas 'perlas'.

    ResponElimina
  2. Molt bé Joan, m'agrada que hi vagis penjant coses!
    Una fan.

    ResponElimina