dimecres, 3 de juny del 2009

Viatge al mercat d’una llimona

Aquell matí com molts altres matins d’aquella primavera, estàvem tot just acabades de despertar, quan vàrem començar sentir xisclar les nostres companyes, i entre els xiscles sentíem que cridaven: se’ns emportant! ajudeu-nos!

Per entre els arbres vàrem veure que s’acostaven uns homenots amb uns grans cistells i estisores, que s’enfilaven dalt d’una escala i anaven tallant les nostres amigues dels arbres veïns i les deixaven caure en un gran cove. A nosaltres també en’s va arribar el torn i vàrem anar al cove. Després d’aquest trasbals em vaig desmaià, i quan vaig retornar estava en un gran magatzem, on unes dones ens posaven en unes capses diferents, segons la nostre dimensió.

Desprès vàrem restar fresques i a fosques uns quants dies, i que vàrem aprofitar per conèixer i relacionar-nos amb les nostres companyes. Algunes eren de família, o sigui del mateix arbre per la qual cosa ja ens coneixíem, altres eren d’arbres més llunyans i fins i tot d’altres indrets.

Un matí ens van pujar a totes en un camió, i després d’un parell d’hores de viatge vàrem arribar a una ciutat amb molts carrers i cases. Ens van portar a un gran magatzem, on van apilar les capses en les que viatjàvem. Aquell magatzem era un desori. Mai havia vist tants companys vegetals de formes i colors tan diferents. Jo, per la proximitat, coneixia a les pomes i alguna que altre pera llimonera, però el que vaig veure allí era més del que podia imaginar. Tots teníem en comú que havíem estat arrabassats a la força dels nostres llocs, i no sabíem quin seria el nostre destí.

Havien: apis, patates, cols, bròquils, escaroles, enciams, espinacs, pomes, figues, albergínies, cireres, pastanagues, raïm, taronges, peres, pebrots, plàtans, prunes, préssecs, síndries, melons, tomàquets, alls, alvocats, kiwis, pinyes, cogombres, maduixes i altres llimones com nosaltres.

Era sorprenent la quantitat de companys vegetals que vaig arribar a conèixer, durant el poc temps que vaig restar en aquell magatzem. Per el que vaig sentir venien de tots el racons del mon. Hi havien de Múrcia, Andalusia, València, Lleida, Girona, Extremadura, Brasil, França, Holanda, Alemanya, Marroc, Nova Zelanda, Turquia, Estats Units i d’altres llocs que ja no me’n recordo. Alguns es donàvem molt d’aires. Anaven tant tibats que no s’ els hi podia ficar ni un pinyó per el cul.

Un bròquil, que era el que portava més temps al magatzem, ens va dir que allò era com un centre o gran mercat on venien els homes a comprar i se’n s’enduien a altres mercats. I, efectivament, no portàvem molta estona quan dos homes amb una llibreta s’acostaren a les capses emmagatzemades i un d’ells li va dir a l’altre:

a quin preu? I sense donar temps al altre a respondre, tot seguit va dir;

-Aquesta capsa de llimones me la quedo, afegeix-la a la comanda.

Així anava triant altres companys de cognoms diferents d’entre tots els que allí estàvem.

Després l’ home que ens havia escollit ens va ficar a una furgoneta i vàrem sortir del magatzem. Començava a clarejar i les primeres llums del sol il•luminaven els carrers de la ciutat. Vam arribar a un gran local amb sostres molt alts i columnes de ferro on, a la entrada, havia un rètol que deia ”Mercat Municipal”

Allò era una gatzara, molta llum, gent i cridòria. Estava ple de passadissos que creuaven tot el mercat, i al costat d’aquests, ple de parades on venien tota classe de vegetals, pollastres, conills vedelles, porcs i altres coses que jo mai havia vist, i ni sabia que existissin. Em va agradar molt conèixer els peixos. Havien llenguados, sardines, pops, tonyines, besucs, salmons, verats, sorells, molls, truites i neros. També vaig conèixer els crustacis: escamarlans, gambes, musclos, cloïsses, petxines, llagostes i ostres. Fins i tot vaig veure que venien insectes de no se quins països. Com si els insectes fossin bons, vinguin do’n vinguin. Per mi era un mon nou, estava impressionada i al mateix temps una mica espantada.

Vam arribar a la parada que suposo era del home que ens portava. Allí unes dones joves i maques, vestides totes de blanc amb davantals verds, i molt arreglades i maquillades, com si anessin a un ball, van dir-nos que eren les dependentes. Ens van treure de les capses i van col•locar-nos amb molta cura en unes lleixes. També van exposar molts dels companys que havia conegut darrerament.

Allí em vaig sentir important per primera vegada a la meva vida. Sota unes fortes llums, la meva pell lluent i una mica rugosa donava una imatge resplendent. Sempre he tingut un bon color, però allí el meu groc habitual semblava que s’havia transmutat amb or. Jo estava molt contenta.

Passaven moltes dones i homes que s’aturaven i ens miraven, alguna d’ella fins allargava la ma per tocar-nos. Les dependentes eren molt amables, a tothom li deien ; carinyo, princesa, reina, preciositat, maca i altres coses igual de boniques, que eren per entendrí fins el més malvat.

Aquesta alegria que experimentava va quedar una mica esmortida, quan a la parada del costat vaig veure uns pollastres morts, penjats per el coll. Això em va fer reflexionar, doncs no em casava tanta dolcesa i amabilitat, amb la visió dels pobres pollastres penjats.

De totes maneres jo anava embalada, tenia molt d’èxit i moltes persones s’ interessaven per mi. Finalment una dona de cabells blancs i de rostre afable em va prendre i va ficar-me en una bossa. Jo mentrestant sentia que aquella bona dona li preguntava a una de les dependents: serà bona per fer suc? La dependenta tot seguit li va dir, que érem d’un tipus que acostumàvem a ser molt sucoses.

Al arribar a la casa de la dona, em va treure de la bossa i va posar-me amb un fruiter on hi vaig trobar un altre companya. Aquesta estava tremolant i molt trista. Li vaig preguntar que li passava i em va dir que ella era l’única que quedava de les llimones que un dia arribaren juntes al fruiter, doncs, aquella dona que em semblava bona i afable, cada matí amb un ganivet seccionava una llimona i la ficava en una maquina que feia molt soroll i de la que sortia convertida en suc.

No vaig dormir aquella nit ensumant que s’acostava el fi de la meva existència i vaig dedicar a escriure aquest relat de la meva vida, per que servis d’ exemple i avis a les altres llimones sobre els enganys dels humans.

Va arribar el matí, i la dona es va atansar al fruiter i mirant-me dolçament m’agafa, i posant-me sobre el marbre de la cuina em va clavar una ganivetada que em partir en dos. Un immens dolor amb va sacsejar i recorre tot el meu cos, des de la meva bonica pell fins a la polpa. Gairebé sense adonar-me, va ficar-me dins una terrible maquina, que em va treure tot el suc i mai millor dit, acabant amb la meva cítrica existència.

Joan Manuel Rius

Novembre 2008

2 comentaris:

  1. Como siempre, nada que criticar. Las descripciones, el ritmo, la intriga... todo es perfecto, espero seguir disfrutando mucho tiempo de tus escritos

    ResponElimina